Ja no puc seguir fent veure que no me n’adono.

 Avui la matinada m’ha trobat rendida però valenta, mentre la tristesa em pintava ombres liles sota els ulls.

Ets tan bona persona, que sé que no em deixaràs mai, i ara em toca a mi ajudar-te, en nom de tot el que hem viscut junts.

És el darrer dia que tres persones convivim amb aquest secret, i també amb la infelicitat enganxada a l’ossada, rosegant-nos per dins, mentre al nostre voltant les hores i els dies passen…I ens van pansint cada dia una miqueta més.

No vull tornar a veure de reüll com eviteu de mirar-vos; ni el subtil gest de la teva mà posant-se dolçament a la seva pell, un segon, només un instant; transmetent tantes emocions i tantes sensacions amagades…Però cap d’elles cap a mi.

El que teniu, malgrat ho amaguis, és preciós i ho voldria, però sé que amb tu ja no és possible.

Si seguim així, al final em farà caure de genolls aquest neguit que insistentment m’omple les entranyes, cada cop que reconec en vosaltres dos, el que abans foren gestos nostres; mentre veig com va fugint l’amor entre els meus dits, com aigua que regalima i s’escola i es torna blava; amb una pena i una tristor, infinita, i interminable.

Visc en un degoteig constant de melangia, que m’aboca a la buidor. Vull posar fi a aquesta nit que mai s’acaba, i que alhora ens priva el son.

No en sé, de lligar als que m’estimo. Ni em fa feliç, si ens fa més mal.

Si els nostres somnis ja no es troben com abans quan cau la tarda, per què penso només a anar a dormir…?

Entre nosaltres, hi ha un silenci i un abisme, que cada dia es fan més grans; i que ens parteix el llit en dos, i també el cor, la son i l’ànima, tot i que ens hi aferrem ben fort. Malgrat que ens clavem les ungles, tossuts, i inconscients, per evitar caure lluny l´un de l’altre.

Ja no en sabem més; i per esmorzar ens mengem la pena, i la duem gravada al pit.

Sovint crec que te n’adones. Sospires i m’agafes de la mà, i llavors els nostres somriures, són fets de més d’un mil·ler de llàgrimes.

Em dius:

Tot anirà bé, Laia– però sé que no és veritat, i de cop, em recordo del Ferran, i em demano on déu ser ell, i els nostres llibres, a hores d´ara. Confio que ell hagi tingut més sort.

Tu i jo, tenim tanta por de tot el que ens està passant, que ens hem posat un vel als ulls, que ens fa estar cecs i molt perduts, i sé que no trobarem la resposta en cap dels dos, si insistim en no separar-nos.

Fa tants anys que respiro el teu al·lè, i que duc per vestit aquesta olor que t’embolcalla, que ara em demano qui sóc jo, i on queda la meva essència originària, si no duu el teu perfum.

Sento que no em reconec, i que estic desconcertada, però neix dins meu també un sentiment nou, que em fa venir ganes de trobar-me, i de viure-ho, però SENSE TU.

Sense tu, vull retrobar-me i abraçar-me. I apartar-me el tel dels ulls, i tornar a tenir la mirada clara.

I en aquest punt del camí, que hem fet els dos junts fins ara; m’aturo, i et dic que no puc seguir més, i et desitjo bon viatge.

La sorpresa que sents no amaga l’alleujament que l’acompanya. Acostes la mà per acaronar-me, però m’aparto, i em sento a mi mateixa dient que vull que siguis feliç, amb una veu que no és la meva, i que té un deix metal·litzat.

Murmures, baixet, i em dónes les gràcies.

Tant t’he estimat i encara t’estimo, que em dol fins a l’infinit quan t’he sentit; i per un moment la pena em mata, i estic temptada de suplicar-te, però t’abraço i marxo de pressa, quan em noto un nus al coll.

Ploro desconsoladament, només que giro la cantonada.

Et sento córrer, i allunyar-te de mi a l’altra banda del carrer, fins que ja no hi ets, en tots els sentits imaginables, i sé perfectament a on et conduïran els teus peus.

I jo m’enfonso per uns moments, i m’acullen els murs freds de les cases, que em consolen, però no em parlen, fins que sento que he fet net, i amb un gest brusc, em refrego fort la cara.

Ja s’ha acabat, alhora que tot recomença partir d’ara.

Fa bona tarda i camino veloç pels carrerons, i el meu reflex als aparadors em torna la imatge d’algú altre.

A les galtes hi porto el vent, que m’eixuga les llàgrimes i suaument em despentina mentre creuo el pont que em duu al mar, i m’adono que estic xiulant, i em sento lliure i renovada.

Em tocarà ballar-li un vals, a la sol·litud aquesta nit, i convidar-la que es quedi un temps a viure a casa.

 Entono una melodia que duu el teu nom, i que formarà part de mi mateixa a partir d’ara.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s