He rebut la seva trucada just a les 3.33h del matí.

Quines coses. Algú que conec diu que aquesta és l’hora bruixa.

La meva dona dormia, espatarrada i panxa enlaire, amb la boca oberta i l’expressió tranquila, de qui està tenint un somni sense sotracs, i induït per essència química, i respirava suau al meu costat.
Ha sonat de sobte el fixe de casa. Si m’han trucat primer al móbil, no me n’he assabentat.
Recordo que he obert els ulls i que no sabia ben bé on em trovaba.

He notat la gola seca, i a les orelles, el bateg del cor.

Seguia sonant el telèfon a la saleta de l’entrada. Quin so més horrible, tant agut i estrident… No sé com no me n’havia adonat fins ara.
M’he passat la mà pels ulls mentre provava d’aixecar-me. A les palpentes no he trobat les sabatilles, i en posar els peus a terra, he notat que estava glaçat.

Recolzant-me en les parets que m’han servit de guia, he arribat fins a la porta de la cambra i he trobat per fi, la sortida.
Al menjador la llum blava de la nit, convivia amb l’ocre dels fanals, i he vist el meu reflex en la pantalla de la tele, una mica ridícul; se’m veia panxa, i els calçotets desllenegats, em quedaven un pèl avall.

A la saleta he encès la lampareta que té el serrell color de cirera, i agafat també el telèfon, que sonava al seu davant.
Recordo que la veu que m’ha sortit no semblava pas la meva. I he pensat que tot plegat em recordava a una pel·lícula, i que jo no hi era a dintre, sinó que des de fora semblava que m’ho estava mirant.

I l’altre costat del fil algú que parlava.

No he dit bona nit, ni he dit tampoc bon dia, ja vistes les hores que han trucat…
Dec haver contestat alguna cosa però ja no ho recordo, només que alçat la mirada, i he vist la meva dona, amb la mà tapant-se la boca, els ulls oberts, i que ja no dormia, però tampoc no deia res.
He penjat d’una revolada.
Ha caigut la làmpada del serrell vermell, i he començat a donar rumbs, perdut, per tota la casa.

La meva dona em seguia, em preguntava, m’estirava de la mà…. I jo com si res, com si no hi fos. Caminava amunt i avall, avall i amunt… I no li deia res, només caminava.

Després ha començat a cridar. Llavors plorava, i m’esgarrapava. Jo em deixava fer, perquè no sentia res, no notava res. Ni la veia ni l’escoltava.

No sé pas que li hauré dit, o hauré fet, ni què li dec haver explicat.

Més tard crec que ha baixat una veïna. L’abraçava fort, i m’he fixat que li donava tabac.

La llum del matí m’ha trobat assegut a terra, al costat de la pica del lavabo, brut i suat, i per l’olor, he sabut que he vomitat.

Llavors ha entrat el meu germà que fa força anys que ja no veia. L’he vist allà, dempeus i molt prim, amb mala cara i gairebé calb.

“Venga Javier, hay que ir a los Mossos”.

-“Que coño Mossos, Carlos, ahora ya es igual…”

I ell s’ha ajupit i s’ha assegut allà a on jo era, tot i el trajo d’Armani, i la bona olor de perfum d’home car.
“No es natural esto de sufrir por si vas a sobrevivir a una hija… Aunque con ella todo siempre todo estuvo mal..”.

I jo em passava les mans per la barba, i de cop la veia petita, dins del cubell d’aigua a la cuina de ma mare i que fèiem servir de banyera els estius quan pujàvem a la Vall d’Aran; i més tard traient-li les rodetes de la bici abans d’aquella patacada tan grossa, que li va obrir la barbeta i li va deixar de per vida un senyal; i també la recordava concentrada intentant tocar-se amb la llengua la punta del nas molt convençuda; i el primer dia de classe, quan em suplicava amb la mirada però sense plorar, que no la deixés allà, “papa no em deixis, papa no marxis“,  tot aferrant-se amb la seva mà calenteta a la meva mà.

I quan va demanar de pintar-se una mica, i li vàrem dir que no; i la cara que va posar el dia que la vam enxampar que es canviava quan sortia i entrava de casa, d’amagat a l’ascensor de l’escala; i al cap d’uns anys l’alegria de saber-se gran i lliure, perquè havia entrat a la Universitat.

Tots érem feliços a aquella època.

I recordo també el dia que ens va confessar que s’havia enamorat. Venia de signar el seu contracte a l’Editorial a on treballaria, i on finalment no va començar mai, perquè ens va dir que havia descobert la vida, i que l’havia coneguda a ella, i que tot el seu món s’havia capgirat. Deia que havia trobat el seu EDEN l´Anna.

Jo que era un home antic, només podia repetir-me que era una dona, que era una DONA, i que què diria el Dani, i que perquè havia passat ara, si a ella MAI no li havien agradat. Que quin maldecap, i que Ai la mare,i més Ai la mare…

Però la veia tan preciosa, tan contenta, la seva mare plorava sense estar trista, i l’abraçava, i li feia petons i suspirava, i les dues se’n en reien de la cara que tenia jo d’espant, i reia ella  i m’assenyalava, i imitava el meu atac de cor. Fins que vaig acabar rient jo el que més, aquella tarda, que seiem tots tres mirant les estrelles des del balcó…

I el dia que vaig conéixer la Clara, em penso que una mica me’n vaig enamorar . I també ho va fer segur la teva mare, i mai t’ ho vaig dir, però va ser aquell dia que per fi ho vaig compendre tot, i que ens veu convidar a aquell tros de jardí repreciós que tenieu a la montanya i que li deieu el vostre Eden. I ereu l´Anna i la Clara l´Eden l´una de l´altra, i cultivàveu l´amor, i també aquell tros de paradís.

I la Clara… És que era bonica per dins i per fora, i et feia ser la millor persona del món, i des de que estaves amb ella somreies a tothora, i de cop et va marxar el mal geni, i et deixaves abraçar i volies que estiguèssim tots junts fins i tot per les vacances, i parlaves de fer-nos avis… I ta mare em pessigava per sota la taula, però en veu alta us deia que no, que quina burrada, que si encara erem joves,  i que a on vas a parar… Però jo per dins em fonia només de gosar  imaginar-me un nin que tingués la vostra alegria, i que pugués pujar a la falda i explicar-li que jo no ho creia possible, però que el meu món també havia canviat.

Però ens va tocar patir també pel Dani.

Perquè ell no s’ho va prendre tant bé. I et perseguia, i et molestava. I assetjava la Clara, i al final, a nosaltres també.

I la Clara et suplicava d’aturar-lo, i després de marxar a fora, i si feia falta a l’estranger. Però a tu et feia pena, et menjava la culpa i també la mandra, i la veritat és que vas ser covarda, i te la vas deixar perdre primer a ella, i prendre la vida més tard després.

I llavors va marxar la Clara, perquè pobreta, ja no podia més.

I ja no hi va haver records bonics com els que em venien ara aquí assegut al costat del water.

Només una tristesa d’un blau profund, que et va treure el somriure, la son i la gana, i finalment les ganes de viure; i que tenyia les tardes i les nits de patiment mentre et buscàvem, i també quan et trobàvem, i omplia les hores i els dies de paciència i de sala d’espera, tot buscant un miracle,  i també un bon consell. Que mai no arribava.

-“Que dices Carlos… Que cosas tienes. Aquí todo empezó bien. Es este mundo que la ha fastidiado, y nosotros que no supimos ayudar. A este tío le tendríamos que haver dado tantas ostias ya el primer día, que nunca más nos hubiera vuelto a molestar. Y no lo hicimos, porqué no nos atrevimos… Y porqué esto no se hace, y porqué pobrecito él… Y porqué se supone que está MAL. Y mira luego lo que vino después. Y que Anna estuviera hecha de papel, tampoco ayudó nada…Y la pobre Clara, lo que aguantó…”

-“ Vale Javi, lo que tu digas, pero hay que ir a los Mossos y decirles que está bien“.

I recordo llavors, la veu de la Clara durant la trucada.

-“L’Anna és aquí, per fi. No patiu. La cuidaré bé i som a l’Eden”.

 

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s