La pèrdua que representes escapa d’aquest  paper.
No hi haurà mai prou tinta per explicar-la. Tampoc cal, potser, posar-se dramàtics;  no seria el teu estil.

No m’ imagino encara, com serà el proper  matí de pluja sense veure’t tombar la cantonada, sota un barret de coloraines, teclejant el teu iphone… (però quants en tens?!!).

Camines fent esses, i de cop t’ atures, i aixeques el braç.

Aquesta és la imatge que per sempre em quedarà grabada, de per vida i tots  els anys.

Aquest gest teu, només teu, i que tant et representa. Pluja, barret i el braç amunt.

Ningú entenia que volies imitar l’ icona dels what’ s app, Marta!!! Però alhora ens semblava completament normal!!!

T’ adones que en moltes coses, fas equilibris, de puntetes, sobre una genialitat absurdament creativa?

I ara  que te’ n vas, em toca a mi escriure’t. Si no t’he repetit mil  cinc-centes vegades, en un to molt albadrama, que el dia que marxessis t’ escriuria un blog i després em suïcidaria…no ho he fet cap.

Doncs a pesar meu, i malgrat que em costa una mica… vaig fent, escrivint i imaginant,  que qui et tingui a prop a partir d’ ara, no podrà evitar de meravellar-se d´amb quina lleugeresa se’t escapa la rialla, que es cola entremaliada entre la separació de les teves dents.

I de com ho mires tot amb aquest blauverd, indefinit i infinit, fet de mar, molsa i un toc de sorra daurada; que sempre canvia, depenent del vestit, del teu humor i del temps… I que em té fascinada… Un dia hauries d’ explicar-nos com ho fas…

Qui t’ aculli a partir d’ ara, es fixarà en l’ escalfor de la teva abraçada, malgrat notar el gel a la pell de l’ altre, i com insisteixes més i més, i cada cop, més dolça encara.

Veurà una nena que s’ ha fet gran, però té encara un deix d’ entremaliada…i  que fascina. Senzillament. La més feliç de totes les  xiques grans que ha conegut. Una que vol fer una mica tard a tot arreu, però que a tot hi arriba.

S’ adonaran que transmets VIDA.

Veurà que l’ alegria ens la cantes, i t’ encongeixes si tens por. Perquè en tens, també, de vegades.

Només una estoneta…Però. Llavors preguntes amb la mirada oberta.Vols que se’ n vagi, i ho intentes parlant, i xerrant i xerrant…i t’ hi esforces d’ una manera tan tendra, que tothom et vol escoltar.  Ho aconsegueixes, sempre.

I ara t’ endus amb tu l’ olor  de pegadolça, i a la pell de nina, el de J’ adore.

I les idees de calaix de sastre, que es transformen en coloms missatgers que volen amb tu i que ja no podré seguir amb la mirada. Volaran alt i lluny  si t’acompanyen, ben segur.

De grans… volem ser com tu, Marta! No deixis de jugar amb la vida, que es fon d’ amor per ser com ets!!!